Fins que ens facin fora

Quan miro al meu voltant penso: “i tot això, de què serveix? on em porta? què collons estic fent aquí? què hi fem tots plegats?”. La meva tristesa és ara tan gran que no puc fer més que deixar-me endur pel discurs pessimista, i de debò, sóc dels que s’aixequen una vegada i una altra, dels prou ingenus com per rebre pals per totes bandes, dels que miren de no trepitjar i pretendre, altre cop amb ingenuïtat, no ser trepitjat, dels optimistes…però no ara, ara no és aquest moment, no toca. No passa res, cada cosa al seu moment. Però és cert. Les llàgrimes et fan pensar, crec que la melancolia és un estat ideal per a la creació, potser no per coses que facin evolucionar el món, però sí a un mateix. L’engegaria ben lluny aquesta melancolia, no la vull, però és precisament això el que ens dóna l’única vida que tenim i tindrem, un munt de coses que no volem i que no tenim més remei que rebre. Les que volem en canvi tan sols ens les deixen, com un lloguer, de forma temporal fins que ens les expropien en el moment menys pensat.

Així em sento, ple de reflexions i contradiccions, després que hagis marxat tan aviat, mama. Fa poc més d’un mes m’acomiadaves amb una abraçada i un “et veig dimarts”. Jo marxava a Eivissa. El dia abans de tornar, aquell dilluns, et deia t’estimo en un missatge que sé que vas llegir i amb el qual vas somriure. Sí, aquella frase que no ens havíem dit mai abans, perquè no ens calia, perquè els qui s’estimen de veritat no necessiten dir-s’ho cada dia. Però aquell dia t’ho vaig recordar perquè jo no era allà, a prop teu, com ho havia estat els anteriors 4 mesos i abans, els anteriors 34 anys.

Llavors, de nit i sense fer soroll vas decidir marxar. Molt més ràpid del que pensàvem, molt més del que ens van dir. No vas voler fer patir més del compte a ningú, i quan vas veure per primer cop que no hi havia remei et vas deixar emportar, et vas deixar anar de l’únic fil d’esperança al qual encara t’agafaves. Ets la persona més forta que conec, i valenta, se n’ha de ser molt per resistir tot el que has resistit. Amb tanta vida a dins, amb un cor tan gran que mira que t’haurà dut feina aturar-lo. Si em deixen, algun dia vull arribar a tenir la meitat de la teva energia, del teu sacrifici pels altres, de la teva il·lusió, del teu cor.

El 13 de setembre venen el Serrat i el Sabina a Barcelona. Hi havies d’anar tu amb el pare amb les entrades que us vaig regalar per Nadal.

Cuidarem del papa. Mentrestant, cuida tu de nosaltres.

Uff, les llàgrimes…no sabia que el cos humà és capaç de produir-ne de manera infinita. Tampoc no tenia cap intenció de descobrir-ho. No les puc evitar, sempre que penso en tot el que encara havia d’aprendre de tu, per tot el que no m’has pogut ensenyar, que encara era molt, massa, i per tot el que no t’he pogut demostrar, que seria poc o res. Si jo sóc així és perquè tu ets així, perquè jo sóc tu. Però ara mateix en realitat el que sóc és una espècie de zombie, amb l’insomni com a fidel acompanyant, incapaç de fer somriure ningú que em rodeja, simulant per fora que tot va bé per dins, mentre intento de bona fe no ferir ni involucrar aquells que m’envolten. Ho intento amb totes les meves forces. Però definitivament no sóc capaç d’aconseguir-ho, no com jo voldria.

Situacions com aquesta et fan madurar, uneixen la família més que mai i et serveixen per la resta de la vida. I sobretot, et fan pensar. Donar-li voltes. Què collons fem aquí i per què? Fins quan? Cal que ens barallem per una feina, o que no la fem de bon grat? Val la pena estar a disgust amb una persona durant anys? O simplement, podríem estar fent alguna cosa millor ara mateix? Sabem quan hem vingut però no quan marxarem. Compte enrere ocult. El tenim tots, i desaprofitem la major part dels segons.

Però en sortirem, és clar que en sortirem. La vida tracta d’això, d’aixecar-se a cada pal que et fot, i encara que cada cop sigui més dur, cada vegada ens hem d’aixecar amb més força. Ja. Això és molt fàcil de dir…però ho farem. Oi que sí, mama? Aquí seguirem. Fins que ens facin fora.